Pedals d'Occitània Etapa 4: Col de Menté - Vielha

Abans de sortir revisarem la pressió dels pneumàtics per tal de no trobar-nos sorpreses i per primera vegada ens posarem els manguitos, ja que feia força fresca.

La sortida es fa per una pujada considerable durant pocs quilòmetres fins a acabar a el Col d’Artigascou, (1.352 metres) on una estació d’esquí molt petita i antiga omple el cim de telecadires.

El trajecte passa per una pista molt agradable, fins a trobar uns quants km’s desprès un corriol molt petit amb una allargada d’uns 3/ 4 quilòmetres, que inclòs a vegades ni es veia a l’estar tapat per herbes molt altes i ple de fang però amb bones vistes als Pics de Maladeta i l’Aneto. En aquest corriol trobarem un grup de 7/8 joves francesos que havien muntat les dues tendes de campanya al mig del nostre camí en que el seu guia ens va alertar del fang i pedres que trobaríem mes endavant i que en Xavi Salvatella va tastar perfectament. A la part final del camí, trobarem un guarda forestal amb dos gossos que ens va alertar que properament ja no deixarien passar per aquesta corriol, al ser considerat Parc Natural i Reserva d’isards i cérvols. Per cert, quan acabes aquest corriol i enllaces amb una carretera, es troba un monument als Ossos – Pays de l’Ours-. La baixada ens porta fins al costat del riu Garona (588 metres), on sortim a la carretera Nacional Francesa RN-125 i al cap de pocs metres ja entrem a la Val d’Aran per la nacional N-230. En poca estona ja anem compartint el GR-211 amb el Camin Reiau (a vegades molt pedregós) que ens portarà fins a Viella. Aquest camí ens fa travessar entre d’altres poblacions per Les, on ja tenen preparada la falla pel proper Juny i on es pot veure a la sortida del poble la seva piscifactoria de caviar. Desprès ja encarem Bossost on descansarem una estona, abans d’afrontar els últims quilòmetres. Nomes sortir de Bossost, en Xavi Sant va punxar la roda del darrera i ja que estava posat va aprofitar també per trencar un radi de la mateixa roda.

Tot i aquest petit entrebanc, continuarem els últims 10 Km’s per el costat del riu Garona fins a Artiga de Lin, Es Bòrdes, Vilac i Vielha, completant els 229,91 Km de la ruta just a la porta de la botiga del Pedals, on realitzàrem les corresponents fotografies, recollirem la samarreta com a obsequi per haver finalitzat la ruta i vam exposar les nostres queixes envers l’organització (indicacions del llibre de ruta i qualitat de les habitacions).

Un cop arribats a l’Hotel Pirenne, et faciliten la possibilitat de rentar les bicicletes i fer-te una dutxa. Com no podia ser d’altre forma, l’Enric i el Xavi Salvatella es van dutxar (per separat) al “complexe” dels treballadors i el Xavi Sant a una habitació, la 105, que li van reservar per a ell.

Ja nets, polits i amb molta gana, cap a les 18,00 ens varem dirigir a la placa de l’església (Placa Doarro-4) de Vielha, al Bar de tapes “Urtau” per treure’ns una mica de gana a base de pinxos o sigui deixes els escuradents ja totalment nets i el cambrer calcula el nombre d’escuradents consumits. En el nostre cas només van ser 51 pinxos, 8 cerveses i 1 coca-cola, i 3 tallats,... tot per 99,40 €.
Per digerir els pinxos, anàrem a peu cap a l’hotel (no teníem mes remei, ja que era on estava el cotxe) a carregar les bicicletes i ja direcció cap a Sabadell, on arribarem a les 24,00 del vespre amb una breu parada a l’autovia a beure una mica, aquesta vegada sense el Camel back.

 

Dades Etapa	Etapa 1	Etapa 2	Etapa 3	Etapa 4
Hora sortida	8,00	8,15	8,40	8,30
Hora arribada	19,45	18,15	17,30	17,00
Total Km’s	68,27	62 km	51,02	47,66
Velocitat màxima	61 Km/h	49 km/h	50 Km/h	58
Velocitat mitja	9,2	11	8,70	10 Km/h
Temps pedalejant	7,20	5,40	5,49	4,43
Cota màxima	1.372 m. Porthillon	1.781 m. Lac  Paloumeres	1.349 m.  Col de Mente	1.405 m. Col d’Artigascou
Cota mínima (metres)	649 m.  B. de Luchon	449 m.   Barbazan	387 m.  Encausse es Thermes	564  m. entrant a França per la nacional.
% Pendent màxim	20,3%	15,26%	19,72%	14,26%
Desnivell acumulat +	2.225 m.	1.219 m	1.903 m	895 m

Pedals d'Occitània Etapa 3: St. Pe d'Ardet - Col de Menté

Un cop esmorzats (pastisseria i cafè amb llet) la sortida va ser molt agraïda,  per mitjà d’una carretera força agradable i sense trànsit, vorejant el Lac de St. Pé d’Ardet i fins arribar a un petit poble (Bagen a 429 metres), on destacava a la mateixa placa de Saint Just, un petit palau particular que a la seva entrada hi havia dins una petit amagatall, l’imatge esculpida en pedra de la Verge de Montserrat, però sense ser de color “moreno”.

Desprès continuarem per la mateixa carretera asfaltada, on sort dels walkis d’en Xavi Salvatella que va poder alertar a l’Enric que s’havia passat un trencall situat al final d’una bonica baixada (cal dir que els walkies talkies van ser un aparell que no els vam fer servir per res...però un cop mirat a posteriori i veient la poca cobertura de Movistar a la zona haguessin sigut de molta utilitat). La forma d’alertar (que no vol dir pas d’escoltar...) va ser a “l’antigua usanza” vam fotre uns crits que van despertar les vaques, però que l’Enric no va sentir pas....

Per dinar com que arribarem molt aviat a Soueich, (Km 20 de l’etapa) vam continuar la ruta i com que ja no trobarem cap lloc per dinar, ens instal·larem a la plaça del poble de Girosp, on varem compartir un dinar a base de barretes energètiques, 4 “orejones” i xupitos, amb els quantiosos capgrossos de la font i l’església al fons.

Digerit el fabulós dinar i descansats una bona estona, només enfilar una pista, l’Enric va tenir l’ensurt del dia, al sortir-li un gos de mida mitjana amb les dents afilades i que volia comprovar la qualitat dels seus turmells. Sort que els crits de l’Enric van alertar als propietaris de l’animal que el van fer retornar al seu lloc tot i que les pulsacions de l’Enric li van arribar a les 200 x minut com a mínim i sense cap tipus de pujada.

Desprès ja varem afrontar un dels senders mes llargs i durs a la vegada, per tal d’assolir el Col de Buret. Un coll que cap de nosaltres li vam donar importància al mapa, però que ens va obligar a pujar desmuntats tot el seu inici. La distracció va ser veure com l’Enric anava descobrint bolets (arbro, rubirol, poagre, pebràs...) i el Xavi Salvatella amb el seu característic olfacte anava corroborant les aromes dites pel mestre boletaire (coco, terra, cep, anís,...). Al final de la baixada del Col de Buret, i fent un tram sense pràcticament pendent, en Xavi Salvatella va tastar l’herba francesa quan va donar un salt mortal cap endavant en intentar canviar la posició de la suspensió davantera. Un cop recuperat de l’ensurt, tots tres vam iniciar les rampes que ens portaven al pàrking de La Couage i que desprès ens portarien fins a Col de Mente. Van ser les mes fortes de tota la travessa, 3,5 Km’s per arribar al  pàrking amb unes rampes mitges del 9,6% que varem fer en la pràctica totalitat a peu.

En arribar al pàrking de La Couage i prendre els corresponents “xupitos”, ja només ens quedaven 4 / 5 quilometres, amb uns pendents que ja no eren els inicials tot i que el tipus de terreny (ple de pedres i de restes de un recent tallada d’arbres) la boira , el fred i els dubtes de que el camí fos el correcte, van fer que resultessin molt durs. Per sort, i desprès d’una petita baixada vorejant una casa de muntanya, arribàrem al Refugi Le Soulan, enclavat solitàriament al mig d’un trencall de carreteres de muntanya i com a únics veïns, un refugi de gossos siberians que de quan en quan, es deixaven notar.

A l’arribada al Refugi, el seu propietari ens va fer descalçar i deixar les botes a l’entrada, acompanyant-nos fins a l’habitació, on gentilment en Xavi Salvatella va decidir unilateralment dormir a dalt de la llitera, l’Enric a sota i en Xavi Sant al llit de matrimoni. Per cert, dins del preu de l’habitació no entrava que els llits estessin fets. Mentre ens preparàvem per la dutxa, li vam preguntar al propietari el lloc on es troben les nostres maletes, responen aquest últim d’una forma molt nerviosa que no en savia res de res. Al cap de pocs minuts tot va resultar un ensurt, ja que la seva filla no l’havia informat que ja es trobaven a l’habitació de sota.

Ja dutxats i amb els llits fets, ens dirigirem a prendre unes cerveses degudament acompanyades de patates, fins a esperar l’hora de sopar. Cap a les 19,30 aproximadament, el propietari ja ens va comunicar que podríem sopar a base d’un excel·lent paté de porc, una enorme lassagna de carn i un pastis de crema i xocolata, tot amb un bon vi. Desprès de sopar en Xavi Salvatella i l’Enric van anar a estirar les cames (el fred i la boira van fer que l’estirada durès menys de 5 minuts) i a les 20:30 cap a dormir.

Cap de nosaltres coneixia el Col de Menté, però escrivint aquesta crónica vam apendre això:

“No se puede pensar en el col de Mente sin asociarlo con la trágica desgracia de Luis Ocaña en el Tour de 1971. En este puerto situado a 1349 m de altitud, fue donde el castellano cayó ese año bajo una fuerte tormenta cuando vestía el maillot amarillo, tras haber realizado días anteriores una subida magnífica a la cima del Orcières - Merlette. Tirado en la carretera, con la tempestad que hacía imposible la frenada, Luis Ocaña intentó levantarse, pero justo cuando tomaba impulso y agarraba su bicicleta, Joachim Agostinho le envistió directamente en el pecho.Con el alma destrozada, Ocaña tuvo que abandonar el Tour de Francia cuando todavía aventajaba en casi nueve minutos a Eddy Merckx. José Manuel Fuente ganó esa etapa en Luchon (y dos días después en la subida a Bagnères) y El Canibal, no quiso ponerse el maillot de líder en homenaje a Luis Ocaña”

Pedals d'Occitània Etapa 2: Bourg d'Oueil - St. Pe d'Ardet

Un cop esmorzats (sucs de taronja, plàtans, entrepà, pastisseria, cafè amb llet,...) decidirem atacar els 8 Km’s que restaven del port i tot just al cap de 30 metres, el propietari de l’hotel ja ens va “alertar” amb un correcte castellà (Eh ¡¡¡¡¡¡) que faltaven pagar les begudes del sopar del dia abans (vi, cerveses,...) .... ja fèiem un “sinpa” d’uns 18 €.

Una vegada liquidat el deute, vam encarar el coll mes alt de tota la travessa “Col de Paloumeres” a 1.851 metres o be el Port de Balès (quan el fas per carretera). Un cop havíem fet els primers 3 Km’s i ens pensàvem que ho portàvem força be, ens van avançar els quatre nois de Tarragona, com aquell que no vol, però nosaltres ni ens immutarem. A l’arribar a dalt del coll, la primera sorpresa va ser trobar-nos “un mar de núvols”, vens, vaques i les muntanyes mes properes totes d’un verd molt intens i aquelles mes llunyanes amb moltes clapes de neu. Aquest cim és on es troben una de les vistes mes maques de tota la ruta i és on comença la vall on diuen es troben mes cérvols de tot Europa (com ja s’ha dita abans, nosaltres no en varem veure cap).  La referència per poder veure cérvols, segons el propietari de l’hotel on havíem pernoctat la nit abans, era el cantó esquerra del Lac de les Paloumères, que en realitat era una bassa molt petita per poder veure els animals, tan petita que fins i tot vam dubtar que hi capiguessin capgrossos.

De baixada ens vam llençar (especialment l’Enric) per una pista forestal durant uns vuit quilometres, molt agradable tant de conducció com de paisatge, fins a trobar una trialera amb unes baixades increïbles durant uns 500 metres (fins i tot fer-les a peu era molt complicat tant per el desnivell com per el tipus de terreny). Desprès ja tornarem a agafar una pista de baixada fins al poble Cap de la Lane on inclòs una excavadora que estava reparant el camí es va apartar molt gentilment per deixar-nos passar. Arribats al poble vam encarar direcció a Mauleón Barousse, per poder dinar a una hora raonable (13,30) al Bar “L’Oasis de L’Ourse” al costat del riu i tot just davant de l’antic ajuntament, a base d’unes amanides, pizza i plats combinats amb patates fregides (patates fregides si!, pero fresques no!!) i bistec bastant fet, (collons si estava fet!!!! si el X. Sant se’l va guardar per si tornava a punxar!!!) tot per 49,50 €.

Desprès de dinar ja direcció cap a Sant Betrand de Comminges, (Vallee de la Barousse) vam fer una trialera de pedra, herba i molt estreta fins a trobar una pista que ens va portar al poble medieval de St.Bertrand situat a dalt d’un turonet (526 metres) on vam arribar desprès de fer una pista força maca i els últims 2/3 Km’s ja per carretera, al haver-nos perdut (s’ha de matitzar que el road book no era gens clar, i ens va poder mes veure el poble a cop d’ull que seguir el camí marcat). A St. Bertrand teníem el 4 rt. control de la ruta (Hotel L’Oppidum) tot i que no vam poder segellar ja que l’hotel estava tancat. Estava tancat però amb el cartell “d’ouvert” penjat de la porta. Tot i trucar durant força estona, no ens va quedar mes remei que trucar per telèfon a l’organització, qui no ens va posar problemes en continuar sense el segell. Aprofitarem per visitar la Catedral fundada el segle XII per Sant Bertrand i anomenada “Notre Dame” on ens va sorprendre la seva grandiositat, el soroll del silenci, tot i els turistes, però sobretot ens va captivar la immensitat de l’orgue situat tot just a sobre de la porta d’entrada a la catedral.

Com anàvem molt justos de temps, decidirem fer la resta dels últims 15 Km’s per carretera i a més el perfil que mancava semblava bastant dur. La sortida de Sant Bertrand fins a Barbazan vam seguir per una carretera no gaire transitada i que segui la ruta del GR-86, fins que en arribar a Barbazan, i desprès de preguntar en una oficina de turisme, per com era el perfil dels kms que ens quedàven vam decidir seguir per la D-33 durant uns 8 Km’s tot vorejant el riu Garonne. Era una Nacional de molt transit de tot tipus de vehicles, i on el X. Salvatella va intentar que ens possessim a roda seva per rodar “en pelotón”, però allà vam veure un dels inconvenients del ciclisme per carretera: el trànsit!!! En arribar al trencall d’Ore ens vam desviar a l’esquerra per començar a pujar per una carretera fins a l’Alberg de Palombiere, que sort, que el Xavi Salvatella va preguntar com es deia on havíem de dormir, ja que en aquells mateixos moments al sortir d’un revolt a mà esquerra ens va aparèixer l’Alberg uns 2 Km’s abans de lo previst segons el quilometratge; una mica mes i donada la gran velocitat a la que anàvem....ens passem la nostra segona parada.

A l’arribar, el primer que varem fer va ser rentar i engreixar les bicicletes. Desprès cap a les habitacions on en Xavi Sant (segons acords de la reunió) va poder escollir una habitació individual i en Xavi Salvatella i l’Enric, van tenir la sort de poder intimar encara una mica mes, al poder disfrutar d’un petit llit de matrimoni i uns amplíssims serveis, on si volies fer les teves necessitats havies d’obrir la porta per poder col·locar les cames. En aquest Alberg també aprofitarem per fer la primera i única bugada de la roba bruta.

Un cop dutxats mentre l’Enric escrivia aquests apunts, els Xavis van anar a segellar el cinquè control al poble de Sant Pe d’Ardet (Cafe Bistrot) que estava segons l’infal·lible llibre de ruta a uns 200 metres, quan la realitat es que estava a 700-800 metres i de pujada. En aquesta caminada els Xavi’s van poder comprovar un tarannà dels francesos que no es troba cada dia: l’amabilitat d’una senyora campista que el preguntar-li pel cafè Bistrot, els va explicar mes o menys diligentment, i ...els va oferir una cervesa....

Per sopar compartírem una amanida d’ànec, ànec cuit, filet de carn, tot en una part del restaurant situada en una terrassa exterior amb bones vistes a les muntanyes i una temperatura molt agradable.

Pedals d'Occitània Etapa 1: Vielha-Bourg d'Oueil

La sortida de Vielha (977 metres) a primera hora del mati, feia preveure molt de sol, tal i com es va confirmar durant pràcticament tot el dia. Els primers 2/3 Km’s van ser trialeros, fins agafar la pista forestal asfaltada que ens portava al Saut deth Pish situat a la Vall de Varrados (8,4% de mitja de pujada amb rampes de fins al 13,5%) i desprès ja fins a Vilamós, (1.257 metres) on segellarem el primer control de la ruta i a la vegada vam aprofitar per prendre unes coca-coles i fer uns primers estiraments (només L’Enric..i sort que ens va dir que eren estiraments perque semblaven una altra cosa...). Allà vam coincidir per primer cop amb 4 bikers que feien també la mateixa ruta però en 3 dies, encara que el primer dia ells arribaven a dormir al mateix lloc que nosaltres.

Sortint del poble va començar una lleugera pujada fins arribar als 1.267 metres i ja baixada per pista fins a Bossost (720 metres) on coincidirem amb dos nois d’entre 25 i 30 anys que ja tornaven molt cansats, i es queixaven de la quantitat de fang de la ruta, prova d’això eren les seves robes i sobretot les cames. Cal dir que a diferencia de nosaltres portàven alforges.

Des de Bossost, ja surt la carretera cap a dalt el Port de Porthillon de 8,2 Km’s (Sortida a 718 metres i arrivada a 1.292 metres amb una pujada mitja del 7% i rampes de fins al 17,8%). Port que el vam realitzar tot per carretera, ja que quan ens vam desviar passats els 4 primers quilòmetres per agafar una pista forestal, tot just començar en Xavi Sant va punxar a la roda del darrera (portava 4 o 5 petites astilles de fusta) i decidirem, a l’anar molt justos de temps retrocedir els 2 Km’s fets per pista i fer la resta del port per carretera i d’aquesta forma reduir la probable duresa de la resta del port i uns 10 Km’s del quilometratge previst aquell dia. La veritat, la pujada al port va ser bastant dura, amb tota la canícula a sobre nostre, un asfalt enganxifòs i unes rampes que mai s’acabaven.

La baixada fins a Bagneres de Luchon, (primera estació termal francesa, situada a 648 metres) va resultar molt agradable de conduir i a la vegada per un bonic paisatge. A Bagneres (Km 51 de l’etapa) vam arribar cap a les 15,00, on ja era difícil poder dinar, per l’horari francès, tot i axi, trobarem una creperia en el carrer principal on menjarem uns entrepans “espagnolos” fets de pa molt dur, tomàquet, pernil i all, a més d’uns macarrons dins d’una paperina de paper, tot per 24 € i degudament assentats en la terraça del carrer, on saludarem els 4 bikers de l’inici que ja es dirigien a Bourg d’Oueil.

Desprès de dinar ens dirigirem cap al segon control del llibre de ruta (Faisan Dore de Luchon) on carregarem d’aigua fresca gracies a l’amabilitat del propietari del restaurant, que ens va deixar omplir els 3 “camels” amb l’aigua del sortidor a pressió del bar.

Desprès, i per evitar possibles problemes majors, ens vam apropar a una benzinera de l’Auchamp situada a prop de Moustajon, (a 3 km’s de Bagneres) a inflar la roda d’en Xavi Sant i on curiosament el “propietari dels tracks” que portàvem també havia anat a la mateixa benzinera segons les seves indicacions, possiblement a inflar també la roda.

De nou amb els temps a sobre, amb la fatiga com a companya de viatge des de ja feia estona, amb els 6 quilometres de mes fets al apropar-nos a la benzinera, i sobretot perque ens quedava per davant fer la meitat del port de Paloumeres (22 kms de pujada continua al 5,4%, vam decidir iniciar l’ascensió a Bourg d’Oueil per carretera. Tant bon punt vam sortir de Bagneres de Luchon i vam agafar la carretera D-51 la calor va començar a apretar fort, el maillot molestava, el sol penetrava dins el casc i la suor no era suor, eren milions de gotetes salades que feien difícil que les mans apretessin amb força el manillar.

Al primer arbre prou gran com per donar una ombra per tots 3 vam parar. Els 5 minuts de descans ens van sentar com una migdiada d’estiu, pero nomès arrencar per sortir, al Xavi Sant se li va escapar el pedal cap el peroné de la cama que li va provocar viatjar durant una estona per tota la constel·lació estel·lar (mai tant ben dit). Els seus gestos denotàvem el dolor i va caldre posar-hi un “apaño” de vena feta amb un mocador i els “velcros” del road-book que no portava posats el X. Salvatella (la seva poca traça va impedir que aguantaren mes de 2 kms) perquè no s’imflamès gaire. Desprès d’aquest incident ja no vam parar fins a una font a peu de carretera on gracies a l’aigua fresca en Xavi Sant podia minorar el dolor de la seva cama i nosaltres refrescar-nos tot el cos.

Ens quedava el mes dur del dia, una pujada continua passant per Saint Paul d’Oueil, Mayrègne, Caubous i Cirès, 3 típics poblets dels Pirineus, amb cases amb sostres de pissarra i el verd com a color de l’entorn. Però el que era realment dur era la sed, era la saliva seca, era la boca oberta, era la calor, era la suor salada, eren les ganes de beure.

Com a mostra de la manca d’aigua, l’Enric nomès entrar en St. Paul d’Oueil es va parar en una casa a demanar “ si vous plais” una mica d’aigua, quan al cap de pocs metres hi havia una font, però es que quan la necessitat apreta la poca distància es converteix en interminable.

Un cop vam arribar a Bourg d’Oueil, (1.315 metres i agermanat amb la vila de Sitges) veus que el poble mantè totes les seves característiques com la resta, i les seves dos desenes de cases es fonen perfectament amb el verd a l’estiu i segurament amb la neu a l’hivern.

L’etapa per tots nosaltres va ser la mes dura, confirmant les previsions del perfil i sobretot desprès d’haver-la fet, apropant-nos a la crua realitat de les “pàjares”.

Com a anècdota de la duresa de l’etapa, apart del quilometratge i el desnivell acumulat, vam beure uns 5 litres ½ per persona durant tot el recorregut.

Un cop arribats a l’hotel, al Xavi Sant (desprès d’intenses reunions) se li va otorgar una habitació individual i en Xavi Salvatella i l’Enric van compartir habitació com a inici d’un llarg intimisme.....

Per sopar, al restaurant de l’hotel (tercer Control de la ruta) amb unes bones vistes a les muntanyes i format per unes 12-14 taules amb una enorme llar de foc al mig, vam compartir unes amanides, ànec rostit, diferents tipus de formatges i poma al forn. Des de els vidres del menjador i al fons de les muntanyes, observarem uns cérvols que menjaven herba (sort del propietari que ens va alertar, perque tot i que la ruta es on mes cèrvols es poden veure als Pirineus, aquests van ser els únics dels que vam gaudir la seva presència). A la taula del costat hi havien els 4 bikers (no se si us hem dit que eren de Tarragona) que havien sortit el mateix dia que nosaltres i  tambè desde Vielha.

Desprès de sopar i un cop reparada la roda del darrera d’en Xavi Sant, (durant la pujada va notar que perdia aire i per sortir de dubtes la vam desmuntar i vam poder comprovar que de nou un petit “poro” li feia perdre mica en mica els bars de pressió que duïa) 10 minuts a la terrassa de l’hotel, preparant l’etapa de l’endemà i cap a dormir a les 23,00.