La sortida de Seira, també va ser d’horeta, a les 08:00 al menjador, on ja estaven els nanos de Sabadell. Esmorzar a base de torrades, melmelades i alguna cosa d’embotits.
A les 08:27 en marxa, no sense abans inflar les rodes.
Només deixar el poble de Seira son 10 kms de baixada per la carretera N-260 veient tota l’estona a la nostra dreta el riu Ésera, fins arribar a una petita cruïlla que ens permet travessar la pressa del riu. Allà ens ens trèiem la roba d’abric, a la vegada que ens passen els nanos de Sabadell.
Des de la pressa comença la pujada fins a Senz. Es una pujada per una carretera secundaria d’aquells asfaltat “cimentós” que s’enganxa a les rodes d’una mala manera.
Mica en mica anem pujant fins arribar a Senz, on el Pere es posa a parlar amb un pagès, que va resultar que era l’amo de la casa on van dinar quan ell i el Gonzalo van fer la Transpirenaica.
A Senz ens reagrupem tots i ens dirigim cap a Viu un poble encara mes petit que Senz, que te uns carrers de ciment que son duríssims. A Viu s’acabava l’asfalt i un parell de quilòmetres després vam parar en una ombra a esmorzar els fantàstics bocatas que ens va preparar la mestressa de l’hostal Ventanillo. (bocates i cocacolas “fresquíssimes”).
Amb el “jalar” a l’estomac iniciem la pujada al coll de Cullivert, una pujada maquíssima, pedregosa i dura, amb unes rampes que ens fan desmuntar de la bici mes sovint del que voldríem.
Un cop a dalt, queda molt clar que la pujada ha valgut la pena. Les vistes son una passada i el color verd que corona el cim, juntament amb el sol que cau fan que tinguem una estona de relax a mes de 1.400 m. d’alçada.
Després de les fotos de rigor comencem el tram inicial de la baixada, per uns senders on el verd, els arbres i la humitat fan que sigui dels mes macos que portem fins ara. La pista que portem es tota de baixada, ample i sense gaires dificultats, algun bassal i alguna pedra, però la fem bastant ràpid direcció Lafortunada.
En un dels trams on els barrancs de la dreta impressionen mes ens trobem a un parell de cavalls, que fan que el Gonzalo s’ho pensi dues vegades per triar per on passar. Xerrem una estona amb el propietari dels cavalls, que el trobem un quilòmetre avall caminant i que ens confirma que tot el que ens queda fins Lafortunada es baixada.
Però ens queden dues sorpreses:
La primera es que ens comença a ploure, no gaire, però son les primeres gotes de la ruta.
La segona es el tram on agafem el PR, una baixada de poc mes de 300 mts que ens obliga a desmuntar-nos fins arribar al pont que creua el riu Irues. Son les 14:00.
Des d’allà, en un tres i no res estem a l’Hotel Badaín on ens esperar el dinar. Això si, abans hem de deixar les bicis a la part del darrera de l’hotel, on de nou....el nanos de Sabadell. Això si, sembla que ja van aprenent a dinar com deu mana...però son incapaços de deixar els espaguettis.
Nosaltres a la nostra línia: Amanides, sopa, xai, entrecots, vedella... tot regat amb el vi de la casa...un Mingua de Somontano.
Falten 20 minuts per les 17:00 quan ens posem en marxa. Als 100 metres en Gonzalo veu la seva roda fluixa i parem a inflar-la, tot just en el moment que el Lluis perd el foco que li havia posat l’Albert.
Un cop inflada la roda i posat el foco al casc “reemprendemos la marcha”. Ara ens toca tot per la carretera pràcticament fins a Plan.
Just abans de travessar el túnel de las Devotas, en Gonzalo torna a anar amb la roda fluixa, així que parem per canviar la càmera i “trencar” 2 manxes.
A les 17:10 ens tornem a posar en marxa. Anem per la A-138 fins a la cruïlla amb la carretera que porta a Plan.
Just passada la cruïlla tornem a parar per tal de posar-li al Gonzalo un canvi mes fàcil per la pujada.
Ara la carretera ja no esta tan ben asfaltada, el voral es pràcticament inexistent, i les autocaravanes passen que se les pelen.
Atravessem els 2 túnels indicats, el primer amb una mica de llum natural, i un altre que ja es bastant mes fosc i que a mi m’obliga a desmuntar-me doncs amb les ulleres de sol no veig res.
A la sortida del túnel ens espera el pont sobre el riu Cinqueta i es on s’agafa la pista que ens porta a Plan. Donat que el Gonzalo no pot canviar, i que la carretera es tot baixada, ens separem: el Pere i el Lluis van per la pista i nosaltres tres per la carretera.
Arribem a Plan pràcticament a la vegada, poc abans de les 19:00, i seguint les indicacions del road-book, ens trobem a la plaça Alonso on està l’Hotel Mediodía.
Nomès arribar ens fotem un parell de cerveses a la barra del bar mentre veiem com en Jenson Button guanya a Canadà.
Un cop dutxats el Gonzalo truca a l’organització per veure si poden resoldre el problema amb el canvi. La solució: li deixen agafar una bici de recanvi que tenen al mateix hotel. Es una B-Pro dual de color taronja amb doble suspensió i força decent.
Li canviem els pedals i la deixem llesta pel dia següent.
L’hotel no esta gens malament, i de nou una habitació triple i una doble. El menjador esta a ple de gom a gom i de nou coincidim amb els nanos de Sabadell.
El sopar correcte, i de nou regat amb el Mingua de Somontano, i amb unes fantàstiques vistes...
