Trailwalker 2012: Els meus 100 kms.
Com deia la inscripció del nostre equip (SBD Trail Team) Pas a Pas amb tu...
No em podia quedar sense fer una reflexió i ressò d’aquesta experiència, de les sensacions que estava ben segur que no em deixarien indiferent, del patiment colze a colze amb els integrants de l’equip, de tots 6, juntament amb els nombrosos i admirables participants … Una reflexió , molt personal que em fa venir a la memòria allò de "Bene curris, sed extra vium"...
5 de maig 2012. Olot. Una ciutat que tot el seu terme està dins de l’espai protegit del Parc Natural de la zona volcànica de la garrotxa.
Hotel Riu. El despertador de les 7:15, que no pas els nervis, em fan obrir els ulls. Relaxat, tranquil i adormit, observo que en Gonzalo ja està vestit per anar a fer la prova, inclòs ha aprofitat el temps per enganxar-se el dorsal (70-1), d’altra banda, aquesta rapidesa es habitual en ell … jo en canvi cinc minuts de mandra, també es habitual, m’espavilo una mica i a les 8:00 ja estem gaudint de la vista que ens ofereix la terrassa de l’hotel. Tanmateix apareix la resta de l’equip marxador, en David i en Joan. Un esmorzar americà (self service) ens comença a situar a La Trailwalker i apareixen altres equips més desperts que nosaltres amb els que ens creuem alguna mirada desafiant, be, la nostre es més d’admiració cap alguns dels seus components femenins … en aquest moments, i com no pot ser d’un altre forma, apareixen l’Enric i el Xavi Salvatella (a partir d’ara anomenat Salva), el nostre equip de suport, que també desafien amb la mirada a tots aquells equips que es creuen. Els hi donem la benvinguda reglamentaria, la fem petar una estona, unes quantes fotos que ja les comencem a penjar en el facebook, i marxem cap el recinte firal d’Olot.
Els equips participants, arrastrant familiars i amics, van apareixent per tots els carrers de la ciutat buscant el tancat del recinte , i a les 10h s’inicia l’acte de lliurament de premis i parlaments. A l’esplanada, habilitada i tancada per aquests esdeveniments , ja es comença a sentir l’emoció i el neguit d’iniciar d’aquest repte. Crec que quasi 290 equips prenen la sortida, per tant entre uns i d’ altres sobrepassem les 2.000 persones esperant l’esclat del coet que ens indicarà que son les 11h i donarà l’inici de la Trailwalker 2012. La Via Verda ens acompanyarà en aquest repte. Ella ha de ser testimoni del nostre esforç, de les nostres il·lusions, i perquè no, d’alguna que altre llàgrima. En Gonzalo, David, Joan i jo, es a dir els marxadors, hem acordat que estarem en contacte amb l’Enric i el Salva, es a dir l’equip de suport, mitjançant uns walkies (fantàstica idea d’en David), ells ens prepararan els nostres “camps base” en cada punt acordat per l’organització. Ens recuperaran físicament, i ens alimentaran amb una gastronomia preparada per l’ocasió ... i així ha estat.
La sortida d’Olot (0km) es fa en mig de crits d’ànims, de flaixos per immortalitzar aquesta sortida solidària, acompanyats de música de grups de grallers i tabalers . Evidentment n’ hi ha que faran el recorregut corrents i seràn els primers, d’altres els seguiran, etc. però aquest no son els nostres 100 kms... La Via Verda ens permet seguir agrupats però a la vegada estirats i el pas per Sant Esteve d’en Bas em refresca la memòria que els veïns d’aquesta població son anomenats “lletissons”. Paral·lelament al camí, a la carretera tots els equips noten el caliu dels conductors fent sonar el clàxon. Tot el trajecte serà així, i el Salva expandirà la seva veu als quatre vents, valgue’m deu quins crits !!! això sí, ho pot fer perquè l’Enric condueix amb flema britànica ...
A La Vall d’ens Bas (7,8km) ja tenim el primer control i l’idea es no aturar-nos gaire. L’Enric i el Salva ja ens esperen per si necessitem quelcom. De moment no, agafem fruita i algun dolç i seguim, penso que més endavant ja ho necessitarem...
Ara cal anar a buscar l’oblidat asfalt del Coll d’en Bas. Aquesta lleu rampa de no més de 2 km, ofereix una magnifica estampa de la Vall d’en Bas, però en el descens el meu cos em recorda que estic en fase de recuperació d’una tendinitis (que passarà?). De moment em tinc que distreure i no pensar-hi, haig de buscar en el meu entorn quelcom , amb el David coincidim amb alguna solució provisional i mòbil que tenim al davant ...
Seguint la nostre ruta, ens plantem al pròxim control més d’hora del previst, a Sant Feliu de Pallerols (17,60km). Situat en la vall d’Hotelets, s’extèn per les valls del riu Brugent i el Sant Iscle. Aquí tenim la primera i agradable sorpresa de veure la rebuda i preparació per recuperar-nos de l’Enric i el Salva. Tots tenim la cadira, la palangana pels peus amb els seus glaçons, amplia farmaciola oberta amb les cremes, gels, ... crec que anem be, quan hem posat el peus a l’aigua els ulls se’ns han quedat en blanc jejejeje. Acabem les primeres cures i ja tenim el dinar a taula, ara toca pasta i fruits secs (algú s’ha oblidat les mongetes del ganxet, quins coll... !). Al meu menú jo hi afegeixo un sobre de Espidifen (es antiinflamatori i analgèsic). No penso amb res més que no sigui tornar-me a apretar els cordons de les sabatilles i fugir cap endavant, passar a peu del mil·lenari Castell d’Hostalets, i fer-nos algunes fotos i seguir.
La Via Verda segueix cap a les Planes, sobre ponts i espectaculars fagedes deixarem al darrera l’estació de Font Picant, en aquesta ocasió no es aturarem per agafar aigua carbònica d’origen volcànic, ja amb 30km acumulats ens espera el control d’Amer (30,80km) . Aquest municipi esta al límit de les comarques de la Garrotxa i el Gironès. Em fa la sensació que el Joan i el David estan més frescos que el Gonzalo i jo. Crec que inconscientment hem accelerat el nostre pas i com ens repeteix un bon amic “la missa es llarga i el ciri es curt”. Aquí s’iniciarà com una gota malaia el meu calvari, obsessionat amb la tendinitis (que va desaparèixer) vaig oblidar el que realment en faria patir. El peu. Fem un breu descans tal i com estava planificat, seguim, i ens tornem a retrobar, a Anglès.
En aquest tram els equips ja estan mes dispersos, però igual d'alegres i somrients. Fem via pel camí Reial (trams de rampes asfaltaes i empinades) i de tant en tant, ens apareix i sorprèn el nostre equip de suport amb fantasia i bon humor, dosis indispensables que ens han aportat el nostre Team suport per ajudar-nos en el "pas a pas" cap a Sant Feliu de Guixols.
El control d’Anglès (38,20 km) també es ràpid. Fem refrescada de peus… ja em semblava, en el peu al taló esquerra, tinc ferida, una rascada e inici de bullofa encara que petita, i a la planta un parell de talls (???). No vull alarmes ni alarmar, tans sols portem uns 40km. Betadine, esparadrap i som-hi. Ara toca pensar en el frontal per fer una caminada nocturna i quelcom per si refresca. En menys de 20 km estem a Girona i haurem fet més de la meitat, i ens falten ... no, això no importa ni cal pensar-ho.
Pel que sembla, aquesta nit la lluna plena també farà acta de presencia, i serà més plena que mai ja que la configuració d’astres i estrelles i demés ho fan possible. També en aquesta nit m’acompanyarà la TDP d’en Puyal, avui escoltaré un Barça-Espanyol i ben segur escoltaré cantar els gols d’en Messi (aquest també fa temps que ha tingut una configuració d’astres i d’estrelles. Quina passada !). Desprès ja veurem ...
Anglès, Bescanó, Salt, ... Fins aquí tot es xerinola i el so de les veus d’altres equips, però ara ja s’espera l’arribada a ciutat de Girona (56,00km) per dirigir-nos al pavelló esportiu Fontajau, al nord de la capital. En conjunt, crec que arribem força bé física i psíquicament, a nivell particular tan sols em descalço sense treure’m els mitjons, no vull saber com tinc la maleïda bullofa ni els meus peus, tan sols vull que s’airegin, moure els dits. Mentrestant, i molt discretament, observo els rostres: el del Joan amb els seus estiraments, suplements, gel ...ho té controlat; el David, cara de póker, inexpressiu, si pateix no sembla de ferides físiques...; i el Gonzalo, els seus “uis i ais”, em fa pensar amb la seva antiga ciàtica ... Sorprenentment veig que hi ha equips que treuen els sacs de dormir i s’apalancaràn 1h o 2h qui sap... Be, no val a badar, tocar sopar. Els nostres suport-man’s ens han preparat carn, be, no es equivoquem eh !, ens han escalfat la carn que portàvem preparada de Cal Boig. Estic agafant fred, em pregunto si es el relaxament muscular o es el patiment ? tan se val, es mitja nit i cal seguir. Un altre iboprufè em pot ajudar.
Sortim per anar a buscar i travessar el pont sobre el riu Ter en direcció a la Devesa, seguirem pels carrers de la capital catalana fins trobar la continuació de la Via Verda direcció al mar. Si fins aquí anàvem a un pas de 5km/h (+/-), el tram fins el següent control serà inferior . Caminem en silenci, al darrera tenim foscor, en la llunyania uns punts de llum porten la mateixa direcció que nosaltres, semblen una cuca de llum, al davant els nostres frontals il·luminen el camí, un camí que ens fa travessar Quart. Estic endormiscat e inconscientment he tancat els ulls un parell de vegades i m’he tambalejat ... uff. Aquest quilòmetres es fan durs, monòtons, cal pressionar-me una mica per no relaxar-me massa, potser caldrà que busqui els auriculars per escoltar música de Bruce
Springsteen o Michael Jackson, i que el cos agafi quelcom de ritme (mai millor dit). No parlem, estem cansats i cadascú vol concentrar-se amb ell, amb el seu cos, i a aquestes alçades crec que es el que s’ha de fer.
El nostre pas ens fa arribar al control de Cassa de la Selva (71,40km) situat al pavelló polivalent municipal. Deu meu, quines ganes tenia de veure a l’Enric i el Salva !. Diuen que anem bé, que ens veuen bé (?) comparat amb altres... ( i jo penso, doncs com estaran !). Ens recordee que aquest control es dels que hem anomenat manteniment o sigui ràpid, però aquesta vegada allarguem una mica més, temps de sentar-se i refrescar-se els peus, jo tan sols airejar-los i moure’ls, segueixo sense voler saber res d’ells. Crec que la cara del David comença a ser expressiva no se, no se, inclòs l’Enric i el Salva se’ls nota cansats, no hem d’oblidar que son els vols de les 4h del matí, però si hem arribat fins aquí i sabem que el proper control es a Llagostera a tan sols 10 km, això ens a d’animar(?) molt .
Seguim caminant d’esmes, per inèrcia on les forces manquen de les cames i tan sols la té el cor. Aquests quilòmetres fins a Llagostera (81,00km) no soc conscient de res, tan sols de caminar. He estat immers en mi mateix, en pensar que no vull pensar..., però si, he pensat amb els meus neguits (que en tinc molts) i fites, i en un miler de coses més per gaudir. Quan arribem la cara de l’Enric em diu (o al menys així ho crec) que esta veient que realment patim i que ens costarà finalitzar el repte, l’eufòric del Salva segueix alimentant la versió de la botella mig plena, “he vist els altres molt malament, comparat amb vosaltres”. Fantàstic !
El dia comença a clarejar i els meus ulls ja demanen protecció, de la mateixa manera que crec que en Gonzalo s’adorm però es massa “raça” per fer-ho i tan sols a estat una insinuació del seu cansament. El Joan te problemes amb els bessons, de fet, durant tot el trajecte els ha mantingut a ratlla fent estiraments i aprovisionant-se dels suplements adients, “aquest enradereix l’àcid làctic, aquest regenera les cèl·lules mortes, aquest... “ ufff quin coneixement !!! El David, ja deia que la seva cara s’havia transformat i de tant en tant se l’apareix l’àngel dolent, per un moment s’allunya de nosaltres 30, 50, 100, 200mts o més, ... però l’àngel bo tornar a vèncer i fa reagrupar-nos... Ens immortalitzem amb alguna que altre foto i ja tenim a la vista Santa Cristina d’Aro.
A Santa Cristina d’Aro(91,10km), L’Enric i el Salva, ja no saben que dir-nos perquè estem realment esgotats, cansats i amb el peus rebentats..., però venen a buscar-nos per acompanyar-nos fins a l’antiga estació de tren on ens espera el darrer control i on han habilitat la nostre àrea de descans. Fem el que toca, avituallament de rigor, refresquem els peus, ens canvien de roba i observem que al costat nostre n’hi ha uns que abandonen a tan sols, 10km !!!, No pot ser... però és. Entre els nostre “ais i uís” reneguem però amb un tó diferent i més distès. Som-hi nois, que ens esperen abans de les 11h !!!
Em sento extrany, tinc una sensació que per moments, em fa oblidar el que portem fet i tan sols penso en el que resta. Que estem a tocar, que ja hi som, cony! A l’alçada de Castell d’Aro, apareix l’Albert, el germà del David, disposat a fer el darrer tram amb nosaltres i reforçar la nostre ja tocada força mental. Desprès de més de 90km, que et vinguin a donar-te suport compartint el camí i una mica el dolor del cos, es d’agrair.
Ja divisem el mar i entrem San Feliu de Guixols , possiblement sigui la platja de Sant Pol i hem de caminar direcció el port i el Club Nàutic.
Estem restant les darrers metres per arribar els 100 km. El cor batega cada cop més accelerat i quan enfilem les corbes i carrers que ens portaran al Tinglado del port, les mostres de felicitació es van succeïnt e incrementant ... els peus ?, la butllofa ? el cos? res ens fa mal !!! també aplaudim, aixequem els braços, riem, ens felicitem ... per fi passem per sota el globus d’arribada ... Ho hem aconseguit? Tinc ganes d’abraçar el meu equip, el Gonzalo, el David, el Joan, l’Enric, i el Salva.
Si, si, si. Ho hem aconseguit, i el tsunami de sensacions no s’explica ... se sent !!!
Xavier Sant Rimbau
(SBD Trail Team / dorsal núm 70-2)
Sabadell 8 de maig del 2012
(PD: Ara si, la Creu Roja em va tenir que assistir -2 butllofes, tallets (?) a les plantes i dues ungles que canviaré per unes de més maques...-)
