Pirinés Epic Trail 4ª etapa: Saun - Pont de Suert (14/6/11)

Així com el sopar el vam fer amb mes gent, l’esmorzar el fem sols a la part del bar de l’hotel. De nou una mica d’embotits i torrades amb melmelades. Sucs i cafès.

Ens posem en marxa a les 08:50 i en poc mes de 10 minuts fem els 4 quilòmetres per la A-139 fins a Vilanova, on tornem a passar el xip.

Aquí deixem la carretera i agafem una estreta sendera paral·lela a ella, que ens obliga a passar per una passarel·la per sota de la central elèctrica de Sesué. Passats poc mes de 2 quilòmetres deixem la sendera i agafem la pista principal que ens porta cap a Sos i Ramastué. Tot pujada, amb trams força pendents i pedregosos, però amb unes vistes de la vall de Chia impressionants. A Sos agafem aigua i xerrem una estona amb un ramader que amb poques paraules ens explica que al poble son pocs i que alguns no es parlen entre ells.

Deixem Sos i continuem l’ascensió deixant enrere l’ermita de San Marcos, la de Santa Cecília i la de la Virgen del Puy.

Continuem la pujada sempre veient a la nostra dreta la vall de Chia, fins que en un punt donat tombem a la dreta i pasem a veure el parc de Posets.

A les 12:00 i a 1.661 mts d’alçada decidim parar a menjar-nos els bocatas que ens havien preparat a l’hotel Chuldian. 20 minuts després reprenem la pujada, ara pel camí del Solano i amb rampes molt mes suaus però que ens portaràn dels 1.600 mts fins als 1.810 mts de les primeres pistes de Cerler.

Des d’allà fem una petita baixada fins la carretera de l’estació d’esquí, per tornar a pujar fins al telecadira de Basibe, a 1.906 mts. Es en aquesta primera pujada on ens espera la sorpresa del dia: creuar el barranc de l’Ampriu, rierol que baixava amb força aigua i ens va obligar a treure’ns les sabates, i travessar-lo cadascú com va poder.

Després del rierol, poc mes de 2 quilòmetres i arribem al telecadira de Basibé.

Des d’allà son 3,2 quilòmetres, que excepte el Pere, els fem tots desmuntats, amb unes rampes de ciment i una pendent mitja del 13%.

Just abans d’arribar al final del telecadira, i a l’acabar una rampa duríssima, es tomba a l’esquerra darrera d’una valla amb el logo de l’Epic Trail (valla i indicació que el Pere no va veure i va pujar fins a dalt de tot).

A partir d’aquí son 3 quilòmetres (campo a través) que nomès l’Albert fa a grans trossos sobre la bici. Les vistes de nou son una passada, pero les cames ens queden fetes caldo de tant baixar amb la bici al costat.

Un cop s’arriba al refugi, s’agafa una pista ampla que ens permet una baixada ràpida fins a la vall de Castanesa. Abans però carreguem aigua a Fonchanina i des d’aqui i ja per asfalt en un trencacames arribem a Castanesa, a les 17:20 i dinem al Restaurant Ca de Graus a 1.463 mts d’alçada.

Una amanida, una mica de brasa i unes postres, regat tot amb cervesa i vi i la remor de fons de la telenovela de la 1.

A les 18:45 ens tornem a posar en marxa. Molt tard i en un moment donat pensem deixar-nos caure per la carretera fins a Pont de Suert, però al final fem la ruta marcada.

A Castanesa mateix ja agafem la pista que ens portarà de nou en ascensió cap al collado de la Forca. Força trossos no ciclables i bastant aigua, que tant el Lluis com jo vam tastar alegrement...

A partir del collado comencem una baixada que la fem rapidíssima fins el punt que l’Albert ens felicita. En part per la velocitat i en part per mala sort, abans d’arribar a la borda del Joaquinet a les 19:47, punxada meva que arreglem ràpidament per continuar baixant cap a la carretera N-260, la qual trobem just al costat de l’ermita de la Mare de Déu dels Dolors.

Son 2 quilòmetres de baixada fins al càmping Baliera on tornem a deixar la carretera i agafar una pista que ens portarà cap a Pont de Suert.

Es un trenca cames, amb baixades i pujades continues, però falten 15 minuts per les 21:00 i volem arribar a la botiga abans de que tanquin. Apretem una mica el ritme, arribem al Camí de l’aigua, tornem a travessar el pont metàl·lic del primer dia. Pujem fins a l’ajuntament, agafem un tros de la N-230 i abans de 2 minuts per les 21:00 arribem a la botiga.

La paraula fang es queda curta per definir el que portàvem a les cames, la nostra cara de cansament era suficientment clara, però a la vegada les nostres mirades deixaven entre veure la satisfacció per haver finalitzat la Epic Trail.

Pirinés Epic Trail 3ª etapa: Plan - Saun (13/6/11)

Sortida de Plan a les 08:30, just després de fotre’ns un bon esmorzar i patint una miqueta, doncs es el dia en que les previsions marquen pluja.

Al Gonzalo no li queda gens malament la bici i comença parlant força be, per ser una bici de recanvi. Un 10 per l’organització.

Deixem Plan i ens dirigim cap a San Juan de Plan, un petit poble al costat de Plan però amb uns carrers que son quelcom mes que inclinats, son verticals!!! A la sortida del poble ens trobem a un dels nanos de Sabadell que ve de baixada. Es retira. Li fa mal el genoll i suposem que haurà somiat amb el Lluis.

Un parell de quilòmetres per carretera i de seguida agafem la pista que ens portarà al refugi de Viados, a 1.760 mts. Es una pista en força bon estat i fins el campament de la Virgen Blanca es fa bastant fàcil. Va vorejant contínuament el riu Cinqueta i podem veure els petits salts d’aigua que es formen al seu pas. Un cop arribem al campament toca una forta pujada fins al refugi de poc mes d’un quilòmetre i mig.

El refugi guarda tot l’encant del passat, amb taules de fusta, bigues també de fusta i plenes d’adhesius de grups excursionistes, parets plenes de fotos de muntanyencs (entre d’ells el Kilian Jornet quan era molt mes jove que ara), de muntanyes de la zona, etc..

Cauen no se quantes cerveses i uns entrepans que costa acabar-los.

El cel comença a ennuvolar-se, però la baixada la fem ràpida fins al campament de la Virgen Blanca, on travessem un pont de fusta sobre el riu Cinqueta. De nou la pista es maquíssima, pel mig del bosc amb lleuger descens i amb un color verd molt intens.

Tot just creuar una tanca pels animals comença la pujada que ens ha de portar a la cota màxima de 1.883 mts. La pujada es pedregosa i a la nostra esquerra tenim les vistes del Parc de Posets Maladeta.

Quan portem una estona pujant comença a ploure. Una pluja que ens acompanyarà fins als peus del Cerro Maladeta.

Tots treuen els seus “chubasqueros” excepte un servidor, que no en portava, i el Lluis em deixa la seva jaqueta, que mentre cau plugim va de conya, però quan son “beduinos con puñales” ja no tant....

Les vistes des de dalt son impressionants, però els núvols i la possibilitat de mes pluja fan que anem per feina i tirem coll avall sense parar-nos massa. Es una baixada ampla, amb una pista prou bona que no la gaudim del tot per culpa de la pluja.

En plena baixada i en una corba bastant tancada, ens passem el desviament del PR. Sort que només en fem 20 mts de mes...

Es un tram molt tècnic que ens porta a creuar un petit torrent que ens obliga a desmuntar-nos i a pujar les bicis per unes escales no gaire marcades. La pluja continua caient i de nou torna la pujada, ara per una pista d’herba que ens ha de portar cap a la pista principal del Puerto de Sahún.

Nomès agafar aquesta pista, deixa de ploure i surt el sol, cosa que aprofitem per treure’ns la roba d’abric i menjar alguna cosa ràpida.

Ens esperen gairebé 6 kms de pujada per una pista ample i fàcil, però amb alguns trams força empinats. Fa una estona estàvem xops d’aigua i ara es per la suor.

A uns 2 kms del cim la pista travessa un camp de ple de vaques i cavalls que pasturen al seu aire, i des d’allà la pendent es fa mes gran a la vegada que disminueix la vegetació.

Les vistes a la nostra esquerra son impressionants.

A 2.014 mts d’alçada apareix el refugi del Cerro Marradetas, on arribem gairebé a les 16:00 i ens creuem amb els nanos de Sabadell, que en aquell moment marxen.

Jalem de puta mare: amanida, carn i postres, tot regat amb vi de la casa, aigua i cafés.

Quan ens disposem a marxar comença a caure una tromba d’aigua que ens obliga a quedar-nos al refugi fins gairebé les 18:00.

Es un refugi tot de pedra i fusta, regentat per una parella jove que tant bon punt ens preparen el jalar, es posen a dinar ells. Destaca l’estufa central que hi ha, que permet que dintre s’estigui prou calent i que tota la roba mullada que portem com a mínim s’assequi una mica.

Tant bon punt va parar de ploure sortim fora, agafem les bicis i encetem la baixada.

En un parell de revolts apareix un mirador, des d’on es divisa el Monte Perdido i l’Aneto, i des d’on ens hem de decidir si baixem per la pista principal fins a Vilanova o agafem la baixada de l’Epic Extrem que porta directament a Saún.

Al final l’extrem. Els primers 3 quilómetres molt guapos, malgrat el petit plugim que cau, però un cop travessem el rierol del barranc de Surri i arribem a la cabana de la Barbarissa, la cosa es complica. Una trialera plena de pedres, humida, plovent i amb un barranc a la nostra dreta que fa por. La fem pràcticament tota desmuntats, excepte l’Albert que en alguns llocs es llença avall. 8 quilómetres en 2:30 hores, passant per les restes de l’ermita de Santa Chulita. Arribem a Saún rebentats i el Pere i l’Albert baixen fins a Vilanova per tal de pasar el xip i després tornen a pujar fins a Saún.

L’arribada es a l’hotel Casa Chuldian, gairebé a les 21:00: Es un hotel obert recentment i que coneixia l’Albert, però que te una pujada per entrar-hi de 2 parells de collons.

Allà ens tracten de conya, rentem les bicis, ens mostren les habitacions i el restaurant es perfecte: plats elaborats, amb una quantitat de menjar força correcte, uns aperitius a base d’embotits, i de nou el Mingua.

Pirinés Epic Trail 2ª etapa: Seira - Plan (12/6/11)

La sortida de Seira, també va ser d’horeta, a les 08:00 al menjador, on ja estaven els nanos de Sabadell. Esmorzar a base de torrades, melmelades i alguna cosa d’embotits.

A les 08:27 en marxa, no sense abans inflar les rodes.

Només deixar el poble de Seira son 10 kms de baixada per la carretera N-260 veient tota l’estona a la nostra dreta el riu Ésera, fins arribar a una petita cruïlla que ens permet travessar la pressa del riu. Allà ens ens trèiem la roba d’abric, a la vegada que ens passen els nanos de Sabadell.

Des de la pressa comença la pujada fins a Senz. Es una pujada per una carretera secundaria d’aquells asfaltat “cimentós” que s’enganxa a les rodes d’una mala manera.

Mica en mica anem pujant fins arribar a Senz, on el Pere es posa a parlar amb un pagès, que va resultar que era l’amo de la casa on van dinar quan ell i el Gonzalo van fer la Transpirenaica.

A Senz ens reagrupem tots i ens dirigim cap a Viu un poble encara mes petit que Senz, que te uns carrers de ciment que son duríssims. A Viu s’acabava l’asfalt i un parell de quilòmetres després vam parar en una ombra a esmorzar els fantàstics bocatas que ens va preparar la mestressa de l’hostal Ventanillo. (bocates i cocacolas “fresquíssimes”).

Amb el “jalar” a l’estomac iniciem la pujada al coll de Cullivert, una pujada maquíssima, pedregosa i dura, amb unes rampes que ens fan desmuntar de la bici mes sovint del que voldríem.

Un cop a dalt, queda molt clar que la pujada ha valgut la pena. Les vistes son una passada i el color verd que corona el cim, juntament amb el sol que cau fan que tinguem una estona de relax a mes de 1.400 m. d’alçada.

Després de les fotos de rigor comencem el tram inicial de la baixada, per uns senders on el verd, els arbres i la humitat fan que sigui dels mes macos que portem fins ara.

La pista que portem es tota de baixada, ample i sense gaires dificultats, algun bassal i alguna pedra, però la fem bastant ràpid direcció Lafortunada.

En un dels trams on els barrancs de la dreta impressionen mes ens trobem a un parell de cavalls, que fan que el Gonzalo s’ho pensi dues vegades per triar per on passar. Xerrem una estona amb el propietari dels cavalls, que el trobem un quilòmetre avall caminant i que ens confirma que tot el que ens queda fins Lafortunada es baixada.

Però ens queden dues sorpreses:

La primera es que ens comença a ploure, no gaire, però son les primeres gotes de la ruta.

La segona es el tram on agafem el PR, una baixada de poc mes de 300 mts que ens obliga a desmuntar-nos fins arribar al pont que creua el riu Irues. Son les 14:00.

Des d’allà, en un tres i no res estem a l’Hotel Badaín on ens esperar el dinar. Això si, abans hem de deixar les bicis a la part del darrera de l’hotel, on de nou....el nanos de Sabadell. Això si, sembla que ja van aprenent a dinar com deu mana...però son incapaços de deixar els espaguettis.

Nosaltres a la nostra línia: Amanides, sopa, xai, entrecots, vedella... tot regat amb el vi de la casa...un Mingua de Somontano.

Falten 20 minuts per les 17:00 quan ens posem en marxa. Als 100 metres en Gonzalo veu la seva roda fluixa i parem a inflar-la, tot just en el moment que el Lluis perd el foco que li havia posat l’Albert.

Un cop inflada la roda i posat el foco al casc “reemprendemos la marcha”. Ara ens toca tot per la carretera pràcticament fins a Plan.

Just abans de travessar el túnel de las Devotas, en Gonzalo torna a anar amb la roda fluixa, així que parem per canviar la càmera i “trencar” 2 manxes.

A les 17:10 ens tornem a posar en marxa. Anem per la A-138 fins a la cruïlla amb la carretera que porta a Plan.

Just passada la cruïlla tornem a parar per tal de posar-li al Gonzalo un canvi mes fàcil per la pujada.

Ara la carretera ja no esta tan ben asfaltada, el voral es pràcticament inexistent, i les autocaravanes passen que se les pelen.

Atravessem els 2 túnels indicats, el primer amb una mica de llum natural, i un altre que ja es bastant mes fosc i que a mi m’obliga a desmuntar-me doncs amb les ulleres de sol no veig res.

A la sortida del túnel ens espera el pont sobre el riu Cinqueta i es on s’agafa la pista que ens porta a Plan. Donat que el Gonzalo no pot canviar, i que la carretera es tot baixada, ens separem: el Pere i el Lluis van per la pista i nosaltres tres per la carretera.

Arribem a Plan pràcticament a la vegada, poc abans de les 19:00, i seguint les indicacions del road-book, ens trobem a la plaça Alonso on està l’Hotel Mediodía.

Nomès arribar ens fotem un parell de cerveses a la barra del bar mentre veiem com en Jenson Button guanya a Canadà.

Un cop dutxats el Gonzalo truca a l’organització per veure si poden resoldre el problema amb el canvi. La solució: li deixen agafar una bici de recanvi que tenen al mateix hotel. Es una B-Pro dual de color taronja amb doble suspensió i força decent.

Li canviem els pedals i la deixem llesta pel dia següent.

L’hotel no esta gens malament, i de nou una habitació triple i una doble. El menjador esta a ple de gom a gom i de nou coincidim amb els nanos de Sabadell.

El sopar correcte, i de nou regat amb el Mingua de Somontano, i amb unes fantàstiques vistes...

Pirinés Epic Trail 1ª etapa: Pont de Suert - Seira (11/6/11)

El repartiment de les habitacions va ser el Lluis i l’Albert per un cantó i el Pere, el Gonzalo i jo per un altre. La nostra una habitació en unes golfes amb un sostre que havies de vigilar. Els nervis encara que no ho semblaven planejaven a l’aire. Vam patir veure al Pere posar-se el mallot rosa de la cabrilenca, però res comparat a quan vam baixar a esmorzar i el Lluis i l’Albert també el portaven!!!!.

L’esmorzar a base de torrades, pernil, croissants i sucs va ser força complert i envoltat de tots els ciclistes que començaven la ruta aquell dia. Vam contar com a mínim 4 grups, 2 de nombrosos mes de 5 ciclistes i 2 grupets de 2 ciclistes cadascun.

La sortida va ser a les 08:30 després d’inflar rodes, posar oli, i fer les fotos de rigor.

Només deixar Pont de Suert enrere i creuar el Noguera Ribagorça per un pont de ferro comencem a pujar per una pista asfaltada.

5 minuts després ja parem a treure’ns roba, cosa que van fer tots els ciclistes que prèviament ens havien avançat.

Passats 3 kms deixem l’asfalt per començar un pista molt empedrada que ens porta al poblet abandonat de Gavarret. Les rampes ja eren dures per ser les primers, però també pels percentatges, fet que va comportar que mes d’un ens desmuntéssim. Un cop passat Gavarret i en lleuger descens arribem a Bonansa. Ja portàvem 11,5 Kms en poc menys de 2 hores!!!!

A Bonansa teníem el primer punt de control (passar un xip per una base), que estava situat al bar del poble. Es allà on ens trobem als 2 grups de ciclistes de la sortida; uns son de Sabadell, els altres de Tarragona, essent aquests últims els que ens pregunten si tenim una coberta de recanvi, doncs un d’ells l’ha “rajat” completament.

Malgrat el poc temps que portem pedalant decidim esmorzar.

La Aurora no es gaire ràpida però al final ens porta els entrepans i les cerveses, i el Gonzalo ens informa que la panxa cada vegada li fa mes mal....però es el Raza....

45 minuts després sortim per fer la pujada asfaltada del Port de Bonansa, a 1.380 mts i on l’Albert ens regala una de les seves cabrioles amb la bici.

La baixada es força ràpida i desprès d’uns 3 kms girem a la dreta per agafar una pista asfaltada que ens aproparà a la primera pujada del dia: El Collado de Selbaplana.

L’ascensió forta, però, comença girant a l’esquerra i passant per una barrera. Son uns 5 kms de pujada continuada que també ens obligà a alguns a desmuntar-nos. Tota la pujada la fem acompanyats de milions de mosques i d’unes vistes fantàstiques de la vall d’Espès.

Gairebé a dalt de tot l’Albert va punxar la roda del davant. La parada ens va anar be per reposar forces, a la vegada que ens agafaven 2 ciclistes del grup de Tarragona. El punt mes alt: 1.603 mts.

La baixada es ràpida i sense grans dificultats i gairebé al final ens trobem un avituallament de la Non Stop. Mentre “agafem” una mica de jalar passen el Milton Ramos i el Roberto Heras. A tota canya es poc!!!

De seguida ens desviem de la ruta (poc mes de 2 kms per anar i 2 mes per tornar) per anar a dinar a Sant Martí de Veri, un poblet amb 4 cases però una ubicació fantàstica.

Arribàvem a les 14:05 i vam dinar a Casa Lagaya, un lloc que coneixia l’Albert, i tant l’Esther com l’Angel (el matrimoni que duu la casa rural) ens van tractar de conya.

Una cervesa a una terrassa amb unes vistes increïbles, un dinar perfecte, unes quantes visites al lavabo i un preu digne de Nuñito!! (tots 5, les cerveses, la beguda, cafes i postres per 70 €!!!).

Va costar arrencar a pedalar desprès de 2 hores parats i amb la panxa plena i amb una mica d’alcohol a les venes, però es va fer...

Desprès d’un “sube y baja”, que el Lluis s’apropés massa al terra, de travessar bassals, de veure com ens avançaven els de la Non Stop, d’equivocar-nos i anar-nos cap a Gabàs, vam arribar a Seira a les 17:44 després de poc mes de 4 hores pedalant des de la sortida a Pont de Suert.

Directes al hotel Ventanillo a fitxar, a fer unes cerveses i a rentar les bicis. No dormíem allà, però estàvem de conya i la noia que ho portava en tot moment va vetllar perquè no ens faltés cervesa.

Mentre regàvem les nostres goles van arribar els ciclistes de Sabadell que van fer el tram de la Xtrem. Venien destrossats....

D’allà cap a l’hotel dels Aligreus (potser hostal no???) una casa antiga i amb necessitat de reformes amb una escala central de fusta pròpia de “Cuéntame”.

Però faltava la putada del dia: faltava la maleta del Pere. Desprès de trucar a Aramon li van confirmar que la tenien localitzada, i que en poc mes d’una hora li portaven.  De nou una habitació triple (Pere, Gonzalo i jo) i una doble pel Lluis i l’Albert.

El Pere va dutxar-se i es va disfressar de Xavi, amb calçotets inclosos i mentre esperava la maleta vam anar a fer un volt per Seira l’Albert i jo.

Poble petit, típic de muntanya, que sobreviu gracies a la ramaderia i al turisme i on el seu carrer major es un túnel sota una casa particular.

Cabrerès 2011 (29/5/11)

Hola a tots:

Aquest era el tercer any, he patit pero m'ho he passat "teta", per fi s'han baixat del burro i els primers 15 Km. han transcorregut per pistes d'amplada suficient per no haver d'anar caminant per les aglomeracions. Sempre et col.loquen un Ho-Chi-Min, (o dos) pero en general assequible, es cert que algunes de les "rampes" eran durissimes (pel terreny pedregòs, pels sots etc.), però estaven compensades per uns corriols dins de "fagedes" impressionants.Ja he demanat tanda per el proper any!!!!!

El "millor"....................Els paisatges (feia un dia de puta mare), especialment les vistes des dels cingles de Tavertet..ESPECTACULARS.

El "pitjor".................... El Ho-Chi-Min de gairabé un Km. amb la BTT a l'esquena, es literal ja que empenyent-la no es podia pujar.

Flipa Colega!

P.D.- Enric, tinc un maillot groc i negre edicio 2010 XXL a la teva disposició, pero hauràs de fer algo per guanyar-lo.

Opció A .- Ens veiem el dia que et vagi bé, em pagues una Voll i em dones 15 Eurillos.

Opció B .- La vens a buscar pedalant a Castellar, em pagas una Voll i te la regalo.

Au, Visca el Barça, que acabo de veure el partit "repetit" i he flipat mes que ahir. 

Lluis Puigcarbo Reixach dixit.

La Pastora (28/5/11)

Aquesta setmana nomès 3 components (L'Albert, el Gonzalo i el X. Salvatella) per apropar-nos a la Casa Nova de l'Obac i fotre'ns un bon esmorzar. Pujada desde el parc audiovisual de Terrassa per arribar a la "plaça Catalunya" i des d'allà agafar la pista cap a La Pastora.

Sortida de 30 i pocs quilómetres on nomès cal remarcar els problemes del Xavi amb la roda trasera i els frens... que hi farem...

Portava la càmara...però cap foto!!!!

Maratón dels Monegres 2011 (30/5/11)

P…Mi… los Monegros!!!!! Per mi, potser la sortida mes dura que he fet mai en bici, i la primera vegada que m’agafa una rampa a la cama pedalant.

Pols: molta

Pluja: res

Calor: bastant

Desnivell: assequible

Rampes: una de poc mes de 2 kms… pa cagarse…

Dificultat tècnica: cap ni una

Gent: massa i a mes a mes boja, ficant-se per tot arreu especialment els primers 32 kms fins els primer avituallament.

Sortida nostre a les 13:30, després de 40 minuts d’espera a la graella de sortida i 3 minuts mes tard de la sortida oficial (va ser el temps que van trigar els ciclistes de davant nostre en moure’s…) però per darrera quedaven mes de la meitat… i es veu que l’últim va sortir a les 13 :45 !!!

La sortida del poble semblava la guerra, bicis per tot arreu i un parell de bassals que van fer alguna aglomeració.

De tant en tant no es veia a qui portaves davant de la pols que hi havia (Lluis tenies tota la raó!!!), el ritme era molt ràpid, segurament massa.

Al primer avituallament vam arribar mes o menys tots junts, i la barra per servir la beguda i el menjar era enorme!!!

A partir del km 32 fins el 44 tot de pujada sostinguda i molt assequible, però les ultimes rampes de la pujada deu n’hi do…gent desmuntada, alguns parats… molt dura.

A dalt de tot hi havia un camió cisterna amb aixetes per omplir bidons i començava una baixada de mes de 10 km amb algun repechito.

Aquí la gent ja parava a saco, amb moltes rampes i calambres. Va ser el moment de mes sol.

El següent avituallament al km 66. Allà vaig esperar al Santos i vaig aprofitar per fer estiraments i posar oli al nucli de la roda del darrera (segons em van dir els mecànics d’Orbea, que van tenir feina extra amb moltíssima gent).

Vaig aprofitar per trucar a la Montse i em va dir que hi havia ciclistes que ja havien arribat!!! Flipa Colega!! (copyright d’en Lluis Puigcarbó Reixach) en 118 kms ens van treure gairebé 60!!!!!

El Xavi va arribar tocadillo i bastant petat i vam fer algun estirament a mes de menjar líquid i sòlid.

La resta anaven per darrera i vam decidir anar xino-xano fins a la següent parada al km 84 on els esperaríem.

No eren rampes dures, es mes era una pujada sostinguda sense gaire desnivell, però el cansament i les

rampes a les cames feien mella en tutón.

Al km. 77 hi havia una altra cuba d’aigua que ens va anar de conya per poder arribar fins al penúltim avituallament. Aquest trot es va fer molt llarg. Tothom anava igual:

Gent parada fent estiraments, moltes punxades, cadenes trencades, els cotxes de la creu roja van passar un parell de vegades, etc…

Com que ja era molt tard i m’esperaven a la sortida, li vaig dir al Xavi que aniria tirant. Ell va aprofitar per esperar a la resta i estirar les cames una mica.

La part mes maca del recorregut va ser aquesta sense cap mena de dubte, amb uns paisatges molt macos (completament desèrtics)…però plens de sorra i pols.

Al final de tot s’arriba paral·lel al riu (crec que l’Alcanadre) i els mosquits fan acte de presencia però tan sols son 4 kms que es fan tirant d’amor propi.

Conclusió:

Molt dura. Ahir deia que no la tornaria a fer…però avui ja m’ho repenso…seria una sortida per fer-la nosaltres pel nostre compte i al nostre ritme…

Cap al Forat del Vent (14/5/11)

Sortida bastant tranquil·la, baixant pel riu des de Sabadell, per deixar-lo a Montcada i des d'allà arribar fins a la falda de Collserola. La pujada assequible excepte el primer tram, on un biker ens deixa clar que es pot pujar com deu mana. La Matamachos tan sols la fa muntat en Gonzalo. Desprès de carenar una mica ens dirigim cap a Can Coll on ens espera la butifarra de rigor.

Jo anava de vermell, i el Gonzalo de taronja...

...però aquesta imatge resum tot "el colorido" de la sortida....

i com diu el Gonzalo:

La barbacoa, la barbacoaaa…..

Soy una taza, una teteraaa ….

Que sera lo que tiene el negroo…

Son algunes de les mostres que tenia el fil musical a la sortida a Collserola aquest dissabte proporcionat per en Xavi Salvatella, se les sap totes el tio. 

Una sortida agradable, amb bon temps, un bon entrenament de 50 km, a excepció de l’equipament d’algú dels components, que manda guevos, a la pròxima que algú vingui uniformat amb aquesta indecència, l’hem de despullar i que torni en bici i en pilotes.

L’esmorzar a Can Borrell pa que hablar.

En fi, per repetir.

Cabrilenca 2011 (8/5/11)

Sortim de Sabadell a les 07.30, el Pere i l'Albert amb el cotxe mes remolc i jo amb el meu troncomòbil, núvols al horitzó, tot just a Badalona es posa a ploure, mal rotllo, en arribar a Cabrils ja no plou tot i que està tot xop de la nit anterior, ens imaginem....(després ho vam confirmar totalment...) que pillarem fang.

Fem els tràmits de recollir el dorsal i els tiquets que ens permetran esmorzar i recollir el mallot i ens posem a la línia de sortida, allà ja estan tots els màquines desprenent adrenalina, testosterona, feromones i tot el que es pugui desprendre per intimidar a la penya.

Tret de sortida a les 09.01, per començar 3.8 Km de pujada (durilla però asfaltada) al 10 % segons càlculs de l'Albert, fins al que allà coneixen com La Mútua, a partir d'aquí s'agafa una pista ampla, que de fet es el GR-92, gran recorregut que travessa Catalunya des de Port Bou fins Ulldecona per la serralada del litoral, la pista presenta un terra arenisc en bones condicions, tot i que el travessen alguns reguerots amb els que s'ha d'anar en compte.

Arribant a Can Mastruch ens fiquen per un corriol preciós que acaba per convertir-se en una trialera assassina: fang, passos inciclables, branques a molt baixa alçada (em vaig carregar el casc al rematar-ne una de cap), però com deia...molt maca, com exemple de les complicacions, a una rampa de uns 5 metres de llarg i havien 7 o 8 nanos de l'organització per ajudar-te a pujar, (sort d'ell perquè si no jo encara hi seria allà...), perquè per culpa del fang feies dos passes endavant i una enrere, sortint del corriol i per una pista, lo de pista deu ser quan no ha plogut, per que ahir era un autentic fangar, fins i tot els màquines havien de posar peu a terra vam arribar a una masia coneguda com Can Blanc, a partir d'aquí i per camins D'aquests que fan per esbrossar el bosc ens van marejar una mica, dreta, esquerra, avall, amunt, (lo de avall/amunt va ser una constant després de la pujada inicial) fins arribar al lloc d'avituallament situat a Can Jep de La Mel.

Un cop recuperades les forces toma corriol assassí un altre cop, on te la podies fotre baixant, la sortida d'aquest corriol (les fotos corresponent just a la sortida del mateix) ens va reincorporar al GR-92 per retornar fins La Mútua pasant per el Coll del Porc i per Can Mastruch, també mes del mateix, amunt i avall. Arribats a La Mútua ens van fer baixar cap al poble marejant la perdiu, ara pista, ara corriol, ara urbanització, etc..

Arribada a Cabrils a les 11.10 sans i estalvi, recollida de regals, buti i cap a casa. Molt ben organitzat tot en general.

Conclusió, l'any que bé i torno. (Lluís)

Sant Jeroni de Murtra

Avui hem  decidit apropar-nos al mar. Ens hem deixat caure cap a Badalona, passant per Sant Jeroni de Murtra.
Hem sortit d'hora com sempre i hem tirat Ripoll avall amb un ritme "rapidillo". Un cop creuat el pont sobre el Besós, a l'alçada de Montcada hem tombat a la dreta i hem agafat una pista que tira amunt. Amunt fins arribar a les primeres cases de la Vallesana. Allà ens hem hagut de desmuntar per tal de seguir el track que portàvem i després de tirar de les bicis durant uns 300 mts hem arribat a dalt a l'ermita. Després cap a Sant Jeroni i travessant Badalona (una mica caotic) fins a la platja, on hem gaudit d'un esmorzar assolellat i al LLuis l'ha tirat els trastos.

Cançó del matí: Devórame otra vez

La guarida dels llops

Bon dia a “tutón”

La crónica d’aquesta setmana te com a portada principal el fantàstic temps aconseguit pel Gonzalo a la Marató de Barcelona…al que segurament seguiràn Berlin, Ámsterdam, Nova York……juntament amb el fet de corre’l al davant del doctor House.

La sortida del dissabte desde Ca n’Oriach, el Lluis i l’Albert direcció Matadepera, per Sant Julià i….”la Rumana”. A la fàbrica de gasoses els estava esperant…jo… no la rumana… encara que l’Albert després va tornar sol…

Després de fer-me la picha un lio als vivers de Matadepera i donar una volta de poc mes d’un quilómetre per acabar mig discutint amb un terrateniente (que tenia mes de terra que de teniente..) ens vam enfilar muntanya amunt per un pista que s’agafa una mica abans d’arribar al parc audiovisual. Rampes dures, però desprès de carenar una estona arribem a la cruïlla on:

1.- Baixada a Terrassa.

2.- Baixada a la font del Troncó.

3.- Pujada cap a la Pastora.

L’Albert va anar cap a la Pastora per després amb paraules textuals…“Una mica mes amunt de on us vaig deixar, surt a mà dreta un corriol marcat (PR) de PM. Quina baixada més guapa !!!!”

El Lluis i un servidor, van baixar cap a la Font del Troncó i després cap a la Guarida del Llops per on vam trobar una mica d’aigua…només una mica…i fang… molt fang…nomès faltaven les ties lluitant…

A la Guarida vam poder comprovar el perquè de Guarida:

-          Fosc, molt fosc

-          Oscuritat sense veure’ns les cares, molta discreció…

-          Fum, molt fum

-          Gent molt rara, molt rara i molt sorda.

-          Vi, molt vi.  …. de la gent rara… nosaltres cervesa…

Pixadeta al lavabo que hi ha sortint a mà dreta i cap a Terrassa, passant pel corriol dels troncs. Divertit.

"Pol la patilla...."

"Bon di a tuton

Dasprés d’have fet la surtí der disaste, on no vam pude gaudí dalamanida de ceboll, pero si duna fantastica llar de fó, duna estufa da butano, dunes judias verdas, dun asmorzar amb estovalls i dun patimen de tres pareis da cullons vam arribar a la puta rampa on l’Enric am la seva tramenda forç de camas va trancar en un plis plas tota la patilla de Curro Jiménez.

An aquei mument vam llançar mardicions dons el mecanic oficiá da l’aquip, an Luí no havia surtit amb nosartres. Er Pere i jo (amb latenta mirá de l’Enric, qui no sen va ambrutar re de re) vam fer una chapus que va durá 500 mts i ans va tuca caminá an totas la pujas. Aixó si, el cabró de l’enrí va baixá el pui de la crú sense cadena!!!!!

Notisia patrocina por Recambios La Gallarda…pa no irse con Abelarda…"

Xavi dixit

A veure, veure....

La sortida va començar amb un sol intens i sense pràcticament res d’humitat, (?) que permetia que al Pere i a un servidor les ulleres de sol que portàvem no servissin de res de res (200 € a fer...) i per tant, era millor anar amb les dioptries incorporades i sense les ulleres.

A dalt el Puig varem trobar “pajarito” al Xavi, que nomes portava uns 45 minuts esperant-nos, donats els diferents entrebancs de l’anada (Retràs dels de Can Fanga i dificultats de visió del Pere i l’ Enric). A dalt el cim, l’ Albert com que no va poder seguir el ritme tant intens de tot el trajecte va decidir tornar-se cap a casa.

Per esmorzar, el Dani es va tenir que conformar a no poder menjar l’amanida de ceba (estava tancat) i va tenir la sort de poder compartir l’esmorzar a una terrassa amb bones vistes i temperatura agradable, que tant agradable que era, va provocar amb un espai molt curt de temps, que entréssim a esmorzar dins del restaurant, per cert, si tens pressa has trobat l’ ideal per l’agilitat en el servei (Podeu veure alguna foto del Gonzalo que es desprès de les birres i xupitos).

De tornada i per tal de trencar al ritme al cap del pilot i poder ajudar al Dani, (estava molt apurat) aquest, va tenir la brillant idea de provocar el trencament del canvi de la meva Trek (reparat la setmana passada per Jordi@Elena) i com que amb això no ni havia prou, també la cadena tot i que el mecànic titular i el seu assistent (Pere i Xavi) van fer tots els possibles, però es va notar que no hi havia el Cap de mecànics.  La veritat li va sortir be la jugada al Dani, ja que va poder descansar una bona estona i un servidor podrà posar un canvi XTRXLLL.

Apa fins la propera que en el meu cas molt probablement ja no serà fins al Març.

PD.- Nomes s’ha de canviar la ”patilla” segons informacions rebudes.

Salut i pedals.

Enric dixit

Pedals d'Occitània Etapa 4: Col de Menté - Vielha

Abans de sortir revisarem la pressió dels pneumàtics per tal de no trobar-nos sorpreses i per primera vegada ens posarem els manguitos, ja que feia força fresca.

La sortida es fa per una pujada considerable durant pocs quilòmetres fins a acabar a el Col d’Artigascou, (1.352 metres) on una estació d’esquí molt petita i antiga omple el cim de telecadires.

El trajecte passa per una pista molt agradable, fins a trobar uns quants km’s desprès un corriol molt petit amb una allargada d’uns 3/ 4 quilòmetres, que inclòs a vegades ni es veia a l’estar tapat per herbes molt altes i ple de fang però amb bones vistes als Pics de Maladeta i l’Aneto. En aquest corriol trobarem un grup de 7/8 joves francesos que havien muntat les dues tendes de campanya al mig del nostre camí en que el seu guia ens va alertar del fang i pedres que trobaríem mes endavant i que en Xavi Salvatella va tastar perfectament. A la part final del camí, trobarem un guarda forestal amb dos gossos que ens va alertar que properament ja no deixarien passar per aquesta corriol, al ser considerat Parc Natural i Reserva d’isards i cérvols. Per cert, quan acabes aquest corriol i enllaces amb una carretera, es troba un monument als Ossos – Pays de l’Ours-. La baixada ens porta fins al costat del riu Garona (588 metres), on sortim a la carretera Nacional Francesa RN-125 i al cap de pocs metres ja entrem a la Val d’Aran per la nacional N-230. En poca estona ja anem compartint el GR-211 amb el Camin Reiau (a vegades molt pedregós) que ens portarà fins a Viella. Aquest camí ens fa travessar entre d’altres poblacions per Les, on ja tenen preparada la falla pel proper Juny i on es pot veure a la sortida del poble la seva piscifactoria de caviar. Desprès ja encarem Bossost on descansarem una estona, abans d’afrontar els últims quilòmetres. Nomes sortir de Bossost, en Xavi Sant va punxar la roda del darrera i ja que estava posat va aprofitar també per trencar un radi de la mateixa roda.

Tot i aquest petit entrebanc, continuarem els últims 10 Km’s per el costat del riu Garona fins a Artiga de Lin, Es Bòrdes, Vilac i Vielha, completant els 229,91 Km de la ruta just a la porta de la botiga del Pedals, on realitzàrem les corresponents fotografies, recollirem la samarreta com a obsequi per haver finalitzat la ruta i vam exposar les nostres queixes envers l’organització (indicacions del llibre de ruta i qualitat de les habitacions).

Un cop arribats a l’Hotel Pirenne, et faciliten la possibilitat de rentar les bicicletes i fer-te una dutxa. Com no podia ser d’altre forma, l’Enric i el Xavi Salvatella es van dutxar (per separat) al “complexe” dels treballadors i el Xavi Sant a una habitació, la 105, que li van reservar per a ell.

Ja nets, polits i amb molta gana, cap a les 18,00 ens varem dirigir a la placa de l’església (Placa Doarro-4) de Vielha, al Bar de tapes “Urtau” per treure’ns una mica de gana a base de pinxos o sigui deixes els escuradents ja totalment nets i el cambrer calcula el nombre d’escuradents consumits. En el nostre cas només van ser 51 pinxos, 8 cerveses i 1 coca-cola, i 3 tallats,... tot per 99,40 €.
Per digerir els pinxos, anàrem a peu cap a l’hotel (no teníem mes remei, ja que era on estava el cotxe) a carregar les bicicletes i ja direcció cap a Sabadell, on arribarem a les 24,00 del vespre amb una breu parada a l’autovia a beure una mica, aquesta vegada sense el Camel back.

 

Dades Etapa	Etapa 1	Etapa 2	Etapa 3	Etapa 4
Hora sortida	8,00	8,15	8,40	8,30
Hora arribada	19,45	18,15	17,30	17,00
Total Km’s	68,27	62 km	51,02	47,66
Velocitat màxima	61 Km/h	49 km/h	50 Km/h	58
Velocitat mitja	9,2	11	8,70	10 Km/h
Temps pedalejant	7,20	5,40	5,49	4,43
Cota màxima	1.372 m. Porthillon	1.781 m. Lac  Paloumeres	1.349 m.  Col de Mente	1.405 m. Col d’Artigascou
Cota mínima (metres)	649 m.  B. de Luchon	449 m.   Barbazan	387 m.  Encausse es Thermes	564  m. entrant a França per la nacional.
% Pendent màxim	20,3%	15,26%	19,72%	14,26%
Desnivell acumulat +	2.225 m.	1.219 m	1.903 m	895 m